Monells

Encara que es possible un passat romà, avalat pel fet d`estar en el trajecte del Camí d’Empúries, les primeres referències escrites sobre Monells daten de finals del segle IX, (889-890).
L’origen etimològic llatí de Monells, sembla ser, voldria dir “petits molins”.
L’Església de Sant Genís data del 1019, s. XI. La nau i l’absis actuals daten del segle XIV, i la façana és barroca.
A la segona meitat del s. XI en un turó situat a la riba dreta del Rissec es construeix el castell.
El senyor de Monells, Ramon Otger, d’acord amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, trasllada el 1102 el mercat setmanal d’Anyells, anterior al s. XI, a Monells, a tocar del castell. Es l’actual plaça porticada. Les mesures de Monells van ser utilitzades en moltes conrades gironines. El mercat, molt dinàmic els segles XII i XIII perd importància a favor del de  La Bisbal (atorgat per Jaume II el 1322), decadència marcada per les disputes entre el Comte de Barcelona i el Comte d’Empúries, senyors de Monells.
Del mercat ens queda l’actual plaça porticada, dels segles XVI a XVIII.
El 1247, Simó de Palau, vescomte de Bas i senyor de Monells, mor, heretant el castell i la vila la seva filla Sibil.la, comtessa d’Empúries, i a partir d’aquest moment Monells pertany al Comtat d’Empúries.
La vila estava emmurallada, de forma independent del castell. Del castell en queden les restes d’un pany de muralla, i la base d’una torre.

LA LLEGENDA DE LA CABRA D’OR

Durant els diversos conflictes entre els comtats de Barcelona i d’Empúries, es diu que una vegada el senyor de Monells, veient des dels merlets del castell el poble assetjat, manà al ferrer del castell ferrar els cavalls per marxar i li ordenà que posés les ferradures al revés, girades.
Després féu reunir l’or, anells, collars, brillants, arrecades, i d’altres joies, i li donà l’encàrrec de fondre-ho tot i fer una cabra d’or.
A mitjanit, la cabra ja era feta, i ordenà deixarla a la sala principal del castell i digué: “Em prendran les terres i el poble, però no obtindran ni una onça d’or”. I amb la foscor va fugir.
Els enemics no endevinaren quina direcció havia pres perquè cada petjada del cavall semblava que els acostava cada cop més al castell. El castell s’ensorrà i guardà sota les runes la cabra d’or.